FEINES , DIJOUS 2 D'ABRIL DE 2020

1. SOCIALS

  Demanar al vostre pare i  a la vostra mare , quina feina tenen, com es desplacen i en quin edifici realitzen la seva feina .


Nom i data.

La meva mare fa feina de _______________________________________________,

es desplaça en___________________________________________________________i

l'edifici on fa feina és______________________________________________________.



El meu pare fa feina de _______________________________________________,

es desplaça en___________________________________________________________i

l'edifici on fa feina és______________________________________________________.



2. CATALÀ

Llegir , copiar el troç que més vos agradi i fer un dibuix.

EL CONTE D'EN PAU I EN PEP

Vet aquí que una vegada hi havia un nin que nomia pau. Era el fill únic del forner del poble.

Era molt bon al·lot i cada dia s’aixecava de bon matí per a ajudar son pare a coure el pa i vendre’l. 

A vegades quedava al forn a despatxar i altres vegades se n’anava amb la bicicleta a repartir el pa per les cases.

En Pau tenia un amic que nomia Pep i cada dia anava a comprar el pa a can Pau. Un dia, a l’hora de pagar, en Pep es va trobar que havia deixat els doblers a ca seva. Aquell dia en Pau li va regalar el pa.

En Pep va estar molt content i ho va explicar als seus pares. Van decidir convidar-lo a dinar per donar-li les gràcies.

El diumenge en Pau va anar a dinar a can Pep. Ja se sentia molt bona oloreta del dinar però encara faltava una estoneta perquè fos cuit. Així és que els dos amics varen aprofitar per anar a fer una volta pel camp.

Xerrant, xerrant, es varen allunyar molt i amb aquestes va sonar un tro ferest i va començar a ploure aigua de bimbolla.

En Pau i en Pep cercaren un amagatall per a no banyar-se i, per sort, trobaren una cova. Justament dins la cova hi havia un pou. Hi guaitaren a dins amb molt de compte i només es veia un forat negre. De sobte en Pep va veure una cordeta i va cridar:

– Pau!

I el pou respongué:

– Pauuu!

– que divertit! − digueren tots dos. I es passaren una estona fent repetir els seus noms a l’eco.

– Pau!

I el pou responia:

– Pauuu!

– Pep!

I el pou responia:

– Peeep!

Llavors estiraren aquella cordeta, que va ser llarga com un dia sense pa. I en el cap de la corda, fermat amb un nuu, hi havia un poalet. I què diríeu que hi van trobar, a dins? … doncs un paraigüet petit. Així com l’anaven obrint, el paraigüet s’anava fent gros, més gros… varen sortir de la cova i, caminant tots dos davalll el paraigua, varen arribar a can Pep.

Quan el varen tancar, el paraigua va anar tornant petit, petit, tan petit que cabia dins una butxaca.

Els dos amics decidiren que aquell paraigua quedaria sempre al forn i que el deixarien a tothom a qui li aplegàs un ruixat enmig del carrer. Tant si eren dos com si eren deu, tots hi cabien davall!